Butlleti de Borredà i del Berguedà, 62

BUTLLETÍ

N.62 - Març 13

www.borredaturisme.com

Març, Esperant la primavera

Entrem al març i com diu el dit: “Març marçot, mata la vella vora del foc, i la jove si pot”

Acabem de passat uns dies ben freds, ha apretat de valent. També hem vist la neu, i per sort, poca cosa.

Ens varen passar a saludar un grup de cigonyes, que han estat un cap de setmana al campanar.

I ara, a esperar la primavera, que la ben desitgem. Esperem les primeres flors primerenques. Ben be les primeres no. Ja he vist alguna violeta i alguna primavera, que aquestes sí són les primerenques..

Us ben dic que espero sentir aviat el cant del cu-cut, que serà el senyal definitiu de la primavera.

CIGONYES A BORREDÀ El cap de setmana 23-24 de febrer, hem acollit al campanar de Borredà un grup de cigonyes, que han estat l’atracció del poble. En Manel Pascale ens ha fet arribar aquestes fotos:

La Ruta Minera del Berguedà

Publiquem la Ruta Minera del Berguedà, editada per la Diputació de Barcelona, i que oferim en aquest Butlletí i en els següents.

El 1851 es constituïren les primeres societats mineres, però no fou fins el 1904 que arribà l’explotació definitiva. Les primeres mines difícilment arribaven a tenir més de 500 metres de llargada. Els picadors arrencaven el carbó a ma amb l’únic ajut d’un pic i una puntona i el carregaven a cabassos fins a les vagonetes, que eren arrossegades fins a l’exterior, primer per homes i després per mules. A l’exterior de la mina dones, criatures i vells separaven el carbó de la resta de materials estèrils i el classificaven per mides.
Les condicions de treball eren molt dures: llargues jornades, sous molt baixos i sobretot el perill que comportava treballar a les mines, mal ventilades, on regnaven la pols i la humitat i on, sovint, es produïen esllavissades i explosions.
Els miners entraven a la mina a les 6 del matí i no en sortien fins a les 6 de la tarda; dins menjaven, reposaven i treballaven amb l’única il·luminació d’una làmpada d’oli, coneguda amb el nom popular de “llum del gall”.

1780-1781	Farguell Canadell, de Berga, i Solanell de Foix, de Ripoll, sol•liciten cada un d’ells per separat, permís per construir una farga de ferro amb l’expressa facultat de cercar i beneficiar les mines de carbó de pedra que trobessin. Solanell deia haver descobert, a Sant Climent de la Torre de Foix i les seves rodalies, diverses mines i vetes de carbó de pedra. De les fargues de ferro i coure es va voler passar al vidre; demostrant, una vegada més, l’empenta econòmica dels catalans del segle XVIII.
1861	El 30 de juliol, el ministre de Foment signa la concessió per una explotació carbonera a Clemente Perarnau i Companyia. Es constitueix així la Central Bergadana, amb l’objectiu d’explotar la mina Santa Filomena del poble de Figols.Una altre societat de l’època fou La Perla Berguedana.
1863	L’inici seriós de l’explotació carbonera es va produir amb la constitució de la societat minera La Carbonera Española, que agrupava un gran nombre de concessions mineres. La intenció era explotar tota la conca minera de la comarca.
1868	S’obren unes petites explotacions al vessant nord de la serra d’Ensija. Foren treballs bàsicament d’exploració, ja que les grans dificultats, entre les que destaca la inexistència d’accessos a la zona, impossibilitaren la seva explotació.
1881	Es va constituir la societat anònima Ferrocarril y Minas de Berga, que va absorbí La Carbonera Española.

Tot i que el carbó es continuava arrencant de manera manual, a partir de 1895, la làmpada d’oli fou substituïda pel llum de carbur i s’avançà notablement en els sistemes de transport. Els ferrocarrils de tracció animal transportaven el carbó a l’exterior de la mina i, un cop a fora un impressionant xarxa de plans inclinats i telefèrics conduïen el carbó fins el rentador, on mitjançant sistemes mecànics es classificava per mides.

1893	Ferrocarril y Minas de Berga va fer fallida i un grup financer de Bilbao anomenat D.G.E. de Olano va comprar les mines de l’Alt Berguedà i la concessió de la via fèrria. Més tard José Enrique de Olano y Loizaga va comprar la companyia bilbaïna amb bona part de les mines dels termes de Cercs, Fígols i la Nou.
1904	El carrilet va arribar a la Baells i Guardiola, quedant així, solucionat el problema del transport del carbó.
1905	Es construí la central de gasificació de carbó (gas pobre) per generar energia elèctrica.
1906	S’inicia la construcció de la central hidroelèctrica del Collet, que es va posar en funcionament el 1912. Subministrava el corrent elèctric necessari per les mines de la zona. S’obre la mina de petroli de Riutort, amb la finalitat d’obtenir pedra bituminosa per a l’extracció de petroli.
1908	L’enginyer Ramon de Urrutia y Llano va dur a terme un estudi sobre les capes de lignit de la conca de Fígols, en el qual es destacaven la gran quantitat de lignit i la facilitat d’explotació.
1911	J.E. de Olano crea la societat Carbones de Berga, SA, per poder fer front a la gran inversió econòmica que requeria l’explotació rendible de la conca minera. Aquesta empresa arribaria a ser la més important de Catalunya d’aquest sector. Olano inicia un procés de modernització de les explotacions al mateix temps que impulsa la construcció de les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació i del ferrocarril fins el peu de les mines.
1914-1928	S’obren, a Vallcebre, Saldes, algunes mines de poca envergadura, que van funcionar fins després de la Guerra Civil. El 1928, a la mina Consolació es va electrificar el transport d’interior. Les locomotores eren accionades per energia elèctrica que obtenien d’un cable situat a la part alta de les galeries. La distancia que hi havia des d’aquest cable a terra i la gran humitat que hi ha a les mines, feien que aquest sistema fos molt perillós.
1917-1931	L’empresa germans Arumí SL, seguint l’activitat iniciada per l’empresa Moreta uns anys avanç, crea a Peguera (terme municipal de Fígols) un complex miner i forestal amb tots el avenços tècnics del temps. Hi havia electricitat i un transportador i telèfon fins a l’estació de Cercs. L’any 1931, ja quasi sense activitat, ho va comprar la família Olano.
1929	S’inicia la construcció de la primera central tèrmica de Cercs, de 14 MW, a fi de consumí el carbó que es produïa a la comarca

1930-1965. Al mateix temps que es generalitza l’electrificació de les mines de Carbones de Berga, SA, es van fent les galeries més segures i amples en utilitzar ciment i pedra. Els avenços més importants es produïren als fronts d’arrencada on es generalitzaren els martells picadors i perforadors d’aire comprimit. Els fronts de les capes planes passaren de 50 a 250 metres apuntalats per estructures metàl·liques. La quantitat de carbó obligà a augmentar la capacitat de les vagonetes i a introduir locomotores elèctriques i dièsel. La il·luminació amb llums de carbur va passar a ser substituïda per làmpades de benzina, molt més segures.

1931		S’inicia l’explotació de la mina Pedraforca, a Saldes; als nivells anomenats Piso 1 i Piso 2, (a 1.026 i 1.078 m, respectivament). Es constitueix la societat Carbones del Cadí, SA. que obre explotacions mineres a l’Espà.
1936	L’empresa Serchs, SA, inicia les mines de Tumí, a la vessant est de la serra d’Ensija, al municipi de Vallcebre.
1940	Carbones de Berga, SA va iniciar l’explotació de les mines del Collet. posteriorment aquestes mines passarien a ser propietat d’una empresa filial, Collet, SA.
1941-1946	Les dificultats en el transport del carbó de la zona de Saldes i Vallcebre, van portar a les empreses explotadores de les mines, a construir un teixit de telefèrics que transportaven el carbó de les diferents mines de la conca fins l’estació del Collet d’Eina. L’empresa Serchs, SA, va construir un telefèric que anava des de les seves explotacions de Tumí (Vallcebre) fins l’estació del tren del Collet. L’empresa Carbones del Cadí SA, va construir un altre telefèric que anava des de la mina Clara de l’Espà fins els Hostalets, -terme de Vallcebre- on, amb camions, s'acava d'arribar al Collet. De camí carregava el carbó de les mines de Coll de Jou, de Pedraforca i de la Campos.
1944		L’empresa Serchs, SA, que era filial de Carbones de Berga, SA, obre a Saldes, -a prop de la mina Pedraforca- la mina Campos. El dia 10 d’abril es produí a la mina Clara de l’Espà una explosió de grisú que va provocar 34 víctimes mortals, esdevenint l’accident més greu de la història de la mineria espanyola. Aquest fet va provocar el tancament d’aquesta mina i posteriorment de l’empresa.
1946	La progressiva importància de l’explotació de la mina Pedraforca, motiva la creació de la societat Carbones Pedraforca, SA, que amb el temps esdevindria la principal empresa minera de Catalunya, essent en aquest moment la única que continua amb les seves explotacions.
1951	El dia 27 d’abril, la mina Campos, de Saldes va sofrir una explosió de grisú i pols que va costar la vida a 18 persones.
1953	Es va començar el transversal de la mina Maria Teresa a Vallcebre. Aquesta ha estat la més important de les mines de Vallcebre.
1963	La mina Campos tancà definitivament les seves portes. Es va inaugurar la fàbrica de ciment de Cercs, que aprofitava l’estèril del carbó. A la mina Consolació començà a introduir-se el sistema d’arrencada mecànica, al mateix temps, s’incorporen cintes transportadores pel transport del carbó, que arrossegaven tot el material fins a les galeries. A les mines de Carbones de Berga, SA, els fronts d’arrencada i les galeries s’il·luminaven amb làmpades elèctriques de 60 W; els miners anaven ben equipats amb granotes, botes de goma i casc en el que hi portaven fixada la llum elèctrica.
1969	L’empresa elèctrica FECSA va passar a ser la principal accionista de Carbones de Berga, SA.
1972	Es va inaugurar la nova central tèrmica de Cercs, prop de la mina Consolació. La seva potència és de 160 MW i consumeix 2.500 tones de carbó al dia.
1975	El dia 3 de novembre la mina Consolació de Cercs va patir una explosió de grisú que va produir la mort a 30 miners.
1982	Carbones Pedraforca, SA va iniciar l’explotació de la mina Piso 3, que fou on es va començar la modernització de les explotacions, que posteriorment portarien aquesta empresa a obtenir els millors rendiments d’Espanya i gairebé d’Europa. S’inicia l’electrificació de la mina Piso 4 de Saldes. Els elements introduïts són homologats i per tant garanteixen la seguretat. També s’incorporen els arcs d’acer (quadres metàl·lics) en substitució dels de fusta, molt menys resistents.
1983	La mina Maria Teresa de Vallcebre tanca les seves portes, tancant-se així un capítol important de la història de Vallcebre.
1989	Carbones de Berga, SA va obrir a Saldes la mina Piso 2.
1985-1990	La mina de Saldes, de capes verticals, i per tant explotada fins ara pel mètode de testeres, inicia la seva modernització. Aquest antiquat, perillós i poc rendible mètode d’explotació deixarà pas a un nou sistema ideat pels tècnics de Carbones Pedraforca, SA; es tracta d’un nou sistema d’explotació de capes verticals anomenat subnivells, en el qual l’explotació vertical es substitueix per galeries horitzontals, fent possible la incorporació de maquinaria pesada. Aquest sistema passaria a ser anomenat mètode Pedraforca.
1991	El dia 31 de desembre, la mina Consolació de Cercs va tancar les seves portes. La que havia esta la mina més important de Catalunya, va caure víctima de la crisi del carbó i de les fortes inundacions que patia, probablement a causa de la gran fondària a què es treballava.
1992		Carbones de Berga, SA acabà definitivament la seva activitat minera, desprenent-se de la mina Piso 2, venent-la a Carbones Pedraforca, SA per manca de rendibilitat. Aquesta empresa la va connectar amb la mina Piso 3, i continua oberta.
Fins ara	Carbones Pedraforca, SA, utilitzant el mètode de subnivells, s'ha convertit en la única mina de carbó de Catalunya. La mecanització ha estat total, utilitzant-se per l'arrencada del carbó, minadors d'atac puntual, pales electrohidraúliques i minjumbos. El sistema de sosteniment del terreny es veu reforçat amb l’ús de formigó projectat amb la incorporació d’agulles d’acer que reforcen el conjunt. S'han assolit els millors rendiments de la Comunitat Econòmica Europea.

BORREDÀ

Text extret del llibre BORREDÀ, editat per Àmbit de Recerques del Berguedà. S’hi publiquen algunes fotografies incorporades a aquest text, són a color i no formen part del llibre.

La crisi de la indústria llanera a finals del s. XVIII

A Borredà l'any 1792 (62) es fundava una companyia per a la fabricació de mitges i teles de llana, companyia que no tenia res a veure amb el marc estret i decadent del gremi. (Paràgraf publicat a l’anterior Butlletí, que copio per a fer-ne el seguiment).
La companyia va tenir una curta vida i força problemes; un any després de la seva creació, el 1793 van tancar durant tres mesos «per causa de las turbulències de França se plega la fabrica,» però també per les dificultats econòmiques car les depeses superaven en 50 lliures el capital total d'aquest any, valorat en 2.718 ll, 9 s. i 11 d. El llibre de comptabilitat d'aquesta companyia es tanca l'any 1796; a partir d'aquesta data no hi ha més informació, la qual cosa fa pensar que la companyia es va dissoldre.
Cal fer notar que aquesta companyia és fruit de la iniciativa de la família pagesa, els Campalans, i no pas del sector professional dels paraires i teixidors de Borredà; és per això que els cal buscar un professional per tal de poder començar a treballar, que conegui les noves màquines, i que ensenyi les tècniques als aprenents. Aquest professional és un mitger de la Pobla, Pau Russinyol, car a finals del segle XVIII la Pobla de Lillet és un important centre tèxtil de Catalunya. Francisco de Madoz va fer l'any 1787 una excel·lent descripció de la indústria pobletana: «La principal industria consiste en la hilaza de estambre.Antiguamente había algunos pelaires, que hacían bayetas y otras ropas, pero 24 años ha que se empezó a hilar el estambre, haciendo comercio de él; y ha tomado tanto aumento esta industria en el día, que es la principal ocupación del pueblo. Los hombres hacen de pelaires y; encerrados en piezas muy calientes, cardan la lana y son los que emplean los caudales en la compra de ella.Las mujeres y las niñas hilan en tornos comunes, y el retorcido se hace en ocho máquinas, dos de las cuales las mueve el agua y, las otras, burros. Para cada libra de retorcer pagan 6 dineros, y cada máquina retuerce cada día un quintal de estambre. Hay dos batanes y una máquina de frisar; que la mueve el agua, y por abajarla y frisar; llevan un real por cana.Hay una máquina de hacer madejas,y dos tintes, tres fábricas de fajas de 3, 5, y 8 telares, y en el día van a aumentar 4 ó 5. Hay dos fábricas de hacer medidas, con 6 telares; una prensa y un depósito de piernas de niños, hombres y nujeres, en las cuales componen y tiñen las medias que hacen en Urgel y otras partes del Pirineo. El estambre se vende para todas las fábricas de Cataluña» (63).

Capdevila

El desenvolupament de la Pobla i també de Berga va fer decidir la creació de la companyia que malauradament, va deixar d'existir ben aviat. L'any 1803 Borredà era juntament amb Capellades, Calaf, Castellterçol, Moià, Artés, Centelles, Taradell, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, St. Joan de Les Abadesses, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Prats de Lluçanès, Camprodon, Setcases, Montagut, Olot, Girona, Sant Llorenç de la Muga, Santpedor i Vilada els pobles de Catalunya que consumien un total 88.125 roves de llana castellana per la confecció de teles bastes, entrefines i fines (64). La Guerra del Francès, els canvis econòmics d'aquest segle i les Guerres Carlines van acabar definitivament amb aquesta indústria tradicional que no va tenir continuïtat en el sector del cotó.

Campalans

Cirera

Molí de Cirera

Com ha apuntat Llorenç Ferrer (65), en molts llocs de la Catalunya Central no hi ha continuïtat en la localització industrial, però sí que n'hi ha del grup humà. La davallada demogràfica experimentada a Borredà als primers anys del s.XIX -l'any 1787 hi havia 1.138 hab. i el 1830, 524- és signe d'aquesta crisi; la gent va abandonar Borredà per buscar feina a la indústria cotonera de Berga on hi ha documentats els Garrós, Capdevila, Camprubí, Heras, etc., tots ells associats amb berguedans i amb treballadors; altres s'instal·laren Llobregat avall, a Ripoll, a Vic, etc.
Tot i que s'ha dit que la localització d'aquesta indústria rural de la llana no és condicionada per la proximitat dels cursos fluvials (66), nosaltres pensem que aquest va ser un factor prou important a Borredà; cal tenir present la importància del molí bataner del gremi de Sant Joan i Sant Martí i el plet perdut que va motivar la construcció d'un altre molí a l'últim terç del s.XVIII; també el fet que la manca de recursos hidràulics impossibilità el desenvolupament de la nova indústria cotonera a finals del segle XIX, la qual es va poder instal·lar al peu del Llobregat a llocs tan muntanyencs com la Pobla de Lillet. L'aigua però no ho era tot; Borredà comptava amb la materia primera i amb una important mà d'obra, urbana i rural, i d'ambdós sexes. Gràcies a què coneixem els cognoms d'aquests menestrals de Borredà del segle XVII i XVIII sabem que el seu origen era pagès: fadristerns de la Cirera de Rotgers, instal·lats des del s.XVI i XVII, dels quals són hereus els paraires Marc Cirera —batlle de Borredà el 1759— , Benet Cirera, i el sastre Benet Cirera; Segimon i Domènec Capdevila, ambdós paraires, deurien provenir de la casa pairal d'aquest nom; el 1758 també hi havia dos paraires amb el cognom Campalans, Francesc i Domènec, néts d'Antic Campalans, un cavaler d'aquest mas. Els cognoms Heras i Eras, originaris de les masies Eres de Gardilans i de les Eres de Vilada, els trobem com a paraires, teixidors de llana, teixidors de lli, etc.; el mateix podríem dir dels Vilardell, dels Pradell, dels Tubau, etc.

Molí de Subirà

S'ha ponderat la importància de les dones en el procés de la filatura —mullers de teixidors— , però també les dones pageses filaven, tal i com ho demostren els inventaris del s.XVII i XVIII. L'any 1800 moria el paraire Josep Garrós i la seva vídua, Francesca, feia inventari el primer dia d'octubre. La casa dels Garrós, a la plaça de Borredà, era de tres pisos, amb un petit hortet i un graner. A la botiga hi tenien 1 bóta usada, 1 taula, 2 bots de fusta, eines per treballar la terra, 1 fugó de paraire per pentinar la llana i 1 pica de pedra; a la sala i a la cuina: 1 taula mitjana, 2 bancs, 1 banc escó amb 1 taula, 2 escambells, una capella amb la imatge de la Mare de Déu i de Jesús, 4 cadires de boga, 1 bressol usat, 1 olla de ferro i 1 de coure, 1 perol, 2 xocolateres amb els molinets de fusta, 1 graelles de ferro, 1 aumolls, 1 torradora de pa, 1 pala del foc, 1 cassola d'aram, 1 morter de fusta, 6 culleres i 6 forquilles de llautó, 12 plats de terrissa, 2 porrons de vidre, 2 llums usats, 1 perol i 1 torn de filar llana. A l'habitació del primer pis: 3 caixes de pi, 1 llit amb una màrfega i un matalàs,1 guarda-robes fixat a la paret amb 12 camises d'home, 12 estovalles, 4 coixineres, 6 tovallons, 2 tovalloles i 3 eixugamans. A l'eixida, 1 tauleta petita i un banquet usat. Al segon pis hi havia 2 habitacions amb llits de pilars amb màrfegues i matalassos, 1 capa negra de baieta, 1 jupa de panyo, 2 armilles, l'una amb una botonadura de plata, etc., i una saleta petita. Els Garrós tenien dos ordidors i dos bancs al tercer pis de la casa, sota teulada (67). Darrera la casa hi tenien mig quartà de terra.

Els Vídeos del Berguedà
El Berguedà des de l’aire